La versió castellana d'aquest article ha estat publicada al diari INFORMACIÓ d'Alacant el 27.10.2006
Amb aquestes paraules puntua i saluda Leporello, al finale del segon acte de “Don Giovanni”, els acords que acompanyen com a fons musical, el sopar del seu senyor Don Giovanni, a l’espera del resucitat Comendattore. De com finalitza el drama mozartià no hi ha gran cosa a dir, gairebé tothom coneix la història. El que molta gent no coneix és que l’ària “O quanto un si bel giubi lo” que sona de fons musical a aquests sopar no va ser compost pel músic de Saltzburg, sinó pel valencià Vicent Martí i Soler. La seua òpera “Una cosa rara”, es va estrenar a Viena el 17 de novembre del 1786 i eclipsà, en termes comercials, a “Les Nozzes di Figaro”, estrenada al maig del mateix any i amb la qual va compartir llibretista, Llorenç Da Ponte. Ara que s’enceta la temporada estable d’òpera al flamant Palau de Les Arts, podia haver estat una bona ocasió per a estrenar a València “Una cosa rara”, o qualsevol de les altres moltes òperes que Martini il Valenciano compongué i estrenà als principals teatres d’òpera de l’època, els mateixos –però a l’actualitat- amb els què el Palau ha de igualar-se.
Tot i això, s’ha escollit per a la inauguració de la temporada el “Fidelio” de Beethoven. Adscrita al gènere del singspiel, amb parts cantades i d’altres recitades, encara que allunyada de la comicitat del gènere, l’òpera desenvolupa mitjantçant un potent simfonisme una trama sobre la força de l’amor i la llibertat enfront de l’arbitrarietat i la injustícia. Sense dubte, més propera, des d’un punt de vista escènic, a l’estatisme de la cantata que al dinamisme del singspiel, els personatges i vicissituds de “Fidelio” s’han vist amb freqüència coma símbols d’un incipient romanticisme, lligats a l’afany revolucionari lliberal.
L’elecció de “Fidelio” com a inici de temporada –amb el que això suposa de declaració d’intencions- potser s’ha degut a l’interés del govern valencià, impulsor del projecte del Palau i tant intervencionista en tants i tants aspectes de la vida política, social i cultural del País, en esmenar les seues actituds i comportaments i oferir, mitjançant l’òpera, una imatge d’humanisme alliberador que tant bé s’avé amb la música beethoveniana. O potser, ha pogut respondre a l’interés en emfatitzar el simfonisme d’aquesta primera posada en escena, com una manera de comprovar les capacitats de la nova orquestra del Palau.
En qualsevol cas, deixant a banda les conjetures, i veient la programació d’aquesta primera temporada, hem de comvindre en l’eclecticisme i diversitat de propostes, les quals primen una certa contemporaneïtat, sense deixar de banda la tradició. Així doncs, conviuran en el mateix espai de sala simfònica del Palau, la sarsuela amb el bell canto, el jazz i la contemporaneïtat històrica, Wagner enfront a Verdi. Del que no hi ha dubte és de l’alçada i prestigi dels noms que componen aquesta primera temporada. Una programació, que es pot qualificar, parafrasejant a Martí i Soler de “cosa rara”, per descomptat apetible. Aquesta aposta per la qualitat, sense exempció del risc, és al meu entendre el més ressaltable d’una programació operística que naix amb voluntat de normalitat i continuïtat.
Si respecte a la programació i els criteris artístics, tot teatre és, a dir de molts, una república independent, a on la validesa de les propostes es corroborada per la qualitat i la resposta del públic, hem d’atorgar als creadors tot el crèdit que mereixen. És pel que fa a la gestió ecómica del Palau, l’orquestra, la programació, etc. a on s’ha de guanyar aquest crèdit.
Fer-ne de la programació “una cosa rara”, que pot agradar més o menys, és una opció. Fer-hi que la gestió no siga “una cosa rara” és una obligació.
