09 de setembre 2006

jo també sóc rubianes

Una versió en castellà d'aquest article va ser publicada al diari INFORMACIÓN d'Alacant el dotze de setembre de 2006


Tant en l’àmbit artístic com en l’humà, la figura del poeta i dramaturg Federico García Lorca es troba eclipsada, encara hui dia, per la grandesa del seu mite. Lorca seguix sent el tràgic símbol de tot l’horror que va portar la guerra civil espanyola. Potser per això, el muntatge escrit i dirigit per Pepe Rubianes, “Lorca eran todos” –títol que al.ludeix a la bonica inscripció que es pot llegir a la fossa comuna de Víznar- rendix tribut al símbol, però també a l’home i al seu geni creatiu.

Geni creatiu, creador d’una poètica pròpia, contundent i definitivament allunyada del anquilosat panorama del teatre espanyol del moment, subject a les intolerables traves imposades per la censura del règim del general Primo de Rivera. Títols com “Así que pasen cinco años”, “El Público”, “La Comedia sin título”, inclús el “menor” “Amor de don Perlimplín…” hi estan plens d’influències surrealistes, hi són surrealisme en el seu més pur estat. Aquest rebuig al realisme entroca i hi forma part, de les corrents més novedoses de l’escena europea, aquelles que consideren com una banalitat del gust la representació de la realitat davant l’audiència, per tal de no enfrontar-se, narcotitzant-la, a la veritat a l’escenerai. Definitivament Lorca i el seu “teatro bajo la arena” posen de manifest drames autèntics que impliquen la intimitat de l’espectador. Des de temps i prespectives distintes, expressant-se de manera no lineal, en estreta relació amb la transcendència, aquest teatre, per a molts el millor teatre lorquià i potser el millor teatre en espanyol escrit mai, no deixa d’acostar-nos a la veritat de l’amor i del mateix teatre.
Des d’un altre punt de vista, del mite lorquià no deixa de sorprendre’ns el seu comprimís amb els temps que va viure, la seua decidida voluntad, juntament amb altres poetes i dramaturgs, de difusió dels clàssics i d’alfabetització mitjançant el teatre. L’experiència de La Barraca representa la culminació d’aquest compromís assumit a les aules de la Institución Libre de Enseñanza i també suposa un nou trencament, tant formal com estètic i poc estudiat, amb els tradicionals mètodes de l’escenografia espanyola.

Doncs bé, aquest mite, el Lorca poeta, dramaturg de la modernitat a l’Espanya rància, tradicional i sovint retrògrada dels anys vint i trenta i el Lorca republicà, compromés amb la societat del seu temps vàren ser assassinats la nit del 16 d’agost del 1936. Ara que s’acaben de cumplir setanta anys d’aquella nit alguns esdeveniments ens retornen a aquella nit fosca.
Pepe Rubianes ha hagut de retirar de la programació del Teatro Español de Madrid su obra “Lorca eran todos”. Afortunadament, les consequències no han estat les mateixes, com tampoc les figures de Lorca i Rubianes representen el mateix. Però les amenaçes de mort al mateix Rubianes i a la resta dels integrants de la companyia; la presència de la policia al Teatro Español investigant els fets; l’anunciada manifestació davant del teatre el dia de l’estrena… per unes declaracions fetes a TV3 al mes de gener, per les quals la Fundación para la Unidad de España va interpossar una querella i les quals el mateix actor va matitzar i fins i tot desdir-se, han fet insoportable l’ambient i el mateix Pepe –pensant més en la seua companyia que en ell mateix- ha decidit plegar.

Hom ja no sap, però intuïx, si aquesta provocació té a veure amb l’interès de mantindre viva una polèmica –la de les declaracions i el context al qual es van produir- o estem davant d’una nova, i no és la primera, embranzida en contra de la llibertat d’expressió o simplement es tracta d’una mateixa cosa. Aprofitar qualsevol escletxa per tal de fer notar que encara que vivim formalment en democràcia, l’Espanya que es va rebel.lar en contra de la modernitat i va imposar la seua foscor, la seua mediocritat i la seua uniformitat encara perviu i actua… i no passa res.És per això que, hui jo també sóc Rubianes, i pense que no seria gens mala idea que alguna de les noves gestores dels teatres de la ciutat es sumaren a aquesta crida i programaren “Lorca eran todos”. Llavors, potser alguna cosa canviaria.